Àgora judicial, en relació amb l’escrit d’acusació provisional presentat per la Fiscalia en el marc de la causa penal seguida pel “Procés”, expressa la seva enorme sorpresa i gran preocupació pel fet que el relat que s’ha anat construint durant la instrucció hagi accedit a la fase d’acusació i judici, fins i tot a instància del Ministeri Públic, que, segons l’art. 124.2 de la tan esmentada Constitució, ha d’actuar, en tot cas, segons els principis d’imparcialitat i de defensa de la legalitat.
Qualificar els fets esdevinguts en la realitat com a constitutius d’un delicte de rebel·lió no sembla que pugui superar una anàlisi objectiva i imparcial que s’atengui al principi de legalitat penal. De nou cal reiterar que, descartada la via de la negociació política i judicialitzat el conflicte, el fet que certs actes protagonitzats pels acusats hagin pogut infringir l’ordre constitucional pot implicar la seva falta d’eficàcia jurídica, si així ho considera el TC. No obstant això, només poden ser constitutius de delicte si estan tipificats al Codi Penal, i en el cas de la rebel·lió, com així ho han assenyalat destacats exmembres de la judicatura, és palmari i notori que no s’ha donat l’element nuclear i essencial d’un aixecament violent, general i deliberat per obtenir la declaració d’independència. Cal no oblidar que en el dret penal modern no es poden penar els delictes de mer pensament i que no està tipificat en el Codi Penal un delicte de rebel·lió per imprudència, per la qual cosa, en contra del que sembla desprendre’s de certes resolucions dictades en la instrucció i de l’escrit d’acusació, hauria de ser irrellevant el que els acusats van poder pensar que podria arribar a ocórrer en un hipotètic futur: s’ha de produir, simplement, un aixecament públic i violent objectivament constatable.
Àgora Judicial ja ha dit en nombroses ocasions que a l’hora de qualificar els fets no es pot acudir a una concepció extensiva del dret penal incompatible amb el contingut material dels drets fonamentals de reunió, manifestació i expressió en el marc d’un estat democràtic. En tot cas, sorprèn l’estranya insistència, en seu d’instrucció i ara també d’acusació (tot i l’extensió de l’escrit), a sostenir que les forces i cossos de seguretat es limitaven el dia 1-O a complir un mandat judicial i ometre, al mateix temps, una dada aparentment rellevant com és el fet que la resolució judicial que ordenava impedir la celebració del referèndum preveia igualment que l’actuació policial s’havia de dur a terme sense alterar o afectar la normal convivència ciutadana. A vegades són les omissions i el que se silencia el que posa de manifest si s’està actuant o no segons el principi d’imparcialitat previst, per al Ministeri Fiscal, a l’art. 124.2 de la Constitució.
Ningú no està en possessió de la veritat absoluta, i menys Àgora Judicial, però quan la falta de correspondència entre la realitat i una actuació judicial que l’analitza es presenta amb tanta claredat i amb tanta intensitat, no només és possible sinó també desitjable, i fins i tot obligatòria, la crítica constructiva d’aquesta actuació.
Especialment quan aquestes decisions no només afecten el dret a la llibertat dels acusats sinó també, de manera indirecta, al conjunt de la societat espanyola, resideixi o no a Catalunya, ja que, en aquests contextos, una concepció extensiva del dret penal implica, indefectiblement, un àmbit més restrictiu i limitat per a l’exercici dels drets fonamentals.

Barcelona, 3 de novembre de 2018