Àgora Judicial expressa la seva enorme preocupació per la condemna a importantíssimes penes de presó a membres del govern de la Generalitat de Catalunya, a la presidenta del Parlament de Catalunya i a altres líders catalans que havien organitzat un referèndum d’autodeterminació, la qual cosa, com a membres de la judicatura, ens dol especialment, ja que afecta greument als valors democràtics.
La sentència que hem conegut fa encaixar determinades conductes en un tipus penal sobre la base d’un relat paral·lel dels fets succeïts per tal de justificar una condemna per uns delictes que, com ja hem manifestat en anteriors comunicats, considerem inexistents. Els avui condemnats van col·laborar en la convocatòria i organització d’un referèndum d’autodeterminació i això, per si mateix, no és delicte, tampoc quan en l’organització del referèndum es vulnerin disposicions legals o es faci en contra de decisions jurisdiccionals (cas que justificaria una possible desobediència). Així ho va decidir el Congrés dels Diputats l’any 2005 en expulsar del Codi penal la convocatòria d’un referèndum sense base legal. En aquest sentit, hem de tenir present que en dret penal regeix de forma estricta el principi de legalitat, per la qual cosa és necessari que els fets sancionats tinguin un escrupolós i perfecte encaix amb la previsió del tipus penal i que, a més, es compleixi el principi de tipicitat: està proscrita qualsevol aplicació extensiva o analògica.
La unitat d’Espanya no és un dret sinó un fonament de la Constitució establert en el seu títol preliminar i no està per sobre dels drets fonamentals garantits al títol primer de la mateixa Constitució i que constitueixen un patrimoni inviolable vinculat a la dignitat de les persones i garantit pels tractats internacionals que ens obliguen a tots, doncs així ho estableix l’article 10.2 de la Constitució.
En reiterades ocasions Àgora Judicial ha sostingut que el Tribunal Suprem era un òrgan judicial clarament incompetent per jutjar aquest assumpte, tant pel que fa als acusats no aforats Jordi Sánchez i Jordi Cuixart com també als aforats. Com a conseqüència d’això s’ha privat els acusats del dret a la doble instància penal. Igualment Àgora Judicial s’ha manifestat en reiterades ocasions sobre la possible vulneració de determinats drets en les qüestions processals que considerem són susceptibles d’afectar drets bàsics: dret dels imputats a expressar-se en la seva pròpia llengua, principi d’imparcialitat del Ministeri Fiscal, divisió de la continència de la causa o la presa de decisions tàctiques o estratègiques incompatibles amb el principi d’objectivitat.
Al nostre entendre i en no compartir la seva apreciació dels fets, la sentència que avui coneixem afecta els drets fonamentals dels condemnats i de les persones a qui representen. Entenem així mateix que comporta una criminalització de la protesta i dels drets de llibertat d’expressió, de manifestació, de participació política i dels fonaments democràtics del sistema parlamentari, en fer-los participar en els elements del tipus penal. També entenem que com a conseqüència d’aquest procediment s’ha vist afectat el dret a la participació política de persones elegides democràticament.
El poder judicial té el deure constitucional de garantir i salvaguardar els drets dels ciutadans i d’impartir justícia. La ciutadania ha de confiar en el poder judicial i en la justícia, així com en la imparcialitat de les seves resolucions. El necessari respecte al compliment de les resolucions judicials en un estat democràtic té també el seu fonament en la confiança de la ciutadania en la imparcialitat i justícia de les resolucions que dicten els tribunals. Malauradament aquesta sentència pot comportar que un sector de la societat la percebi com la condemna generalitzada de determinades ideologies i opcions polítiques. La sentència no resol, evidentment, un problema que és polític i que en conseqüència només pot tenir una solució de tipus polític.
La crítica a les resolucions judicials és també fonament de la democràcia. En aquest cas entenem que hi ha una manca de correspondència entre la realitat, el dret penal i l’actuació judicial que la fan necessària. Es tracta a més d’una sentència que no només afecta els drets dels acusats, sinó també, de manera molt intensa, al conjunt de la societat espanyola.

Barcelona, 14 d’octubre de 2019

A través del web del C.G.P.J hem pogut visionar les entrevistes a les candidates i candidats a ostentar les presidències de la Sala Social del T.S.J d’Aragó i de l’Audiència Provincial de Lleida.

Paral·lelament hem tingut notícia de la intenció d’abstenir-se del Vocal Excm. Sr. José María Macías Castaño, així com de les raons esgrimides per a això.

Les nostres crítiques mai han anat encaminades a posar en dubte la vàlua dels candidats homes, sinó a insistir en la necessitat de perseverar en la igualtat entre sexes. Passa, però, que en els supòsits a què ens estem referint, considerem que l’esdevingut ha transcendit aquest problema per incidir en aspectes més universals de la conducta humana en l’àmbit professional.

Del visionat de les entrevistes hem extret la conclusió que les preguntes que van haver de respondre les candidates concernides, van ser formulades des de la convicció que les magistrades interpel·lades no eren les més aptes per al lloc; el que, en aquest cas, hauria de portar a formular el següent interrogant: ¿Eren necessàries aquestes preguntes? I si no ho eren, ¿amb quin propòsit i des de quina posició anímica van ser formulades?

Deixem les respostes en l’aire; però no sense reivindicar el dret de tots els aspirants a una plaça judicial de lliure designació -sigui curta, mitjana o llarga l’executòria dels interessats- a no sentir-se humiliats i ridiculitzats; i exhortem a l’Excm. Sr. President del Consejo a vetllar perquè aquesta norma de conducta -que és quelcom més que un deure de cortesia- es faci respectar.

De la mateixa manera, per deferència democràtica cap al cos legislatiu recentment renovat, considerem que el caràcter claudicant (o “en funcions”) de l’actual Consejo General, hauria de traduir-se en la paralització de les convocatòries per a cobrir vacants pel sistema de lliure designació, començant per les quals han estat publicades en els últims dies.

Barcelona, 25 de juny de 2019

Tots els poders públics, entre ells els tribunals i la JEC, estan obligats a tutelar tots els drets fonamentals, entre els quals es troba el de participació política i la immunitat associada al càrrec d’eurodiputat. No sembla que les últimes actuacions del TS i la JEC, posant traves constants als europarlamentaris Junqueres, Comin i Puigdemont, responguin a aquesta obligada tutela.

Des d’Àgora Judicial creiem que l’art. 384 bis LECrim, que permet suspendre de càrrecs públics als processats per rebel·lió, només és aplicable als càrrecs que s’ostentin en el moment del processament, no als futurs. En qualsevol cas, fins i tot acceptant una interpretació àmplia que inclogui els càrrecs futurs, abans d’acordar la suspensió s’ha de permetre la presa de possessió del nou càrrec, i així es va fer quan alguns dels processats van ser escollits com a diputats i senadors al Congrés i el Senat, si bé van ser immediatament suspensos.

Sorprèn molt que, per contra, ja no es permeti ni tan sols l’adquisició del càrrec com a eurodiputats, en impedir la realització dels tràmits necessaris. La situació és substancialment la mateixa. Si el problema és la fugida, es poden adoptar les mateixes mesures de seguretat que ja es van adoptar al Congrés i al Senat. Per tant, l’únic motiu aparent per no concedir el TS un permís a Junqueres o, en l’altre cas, per no permetre la JEC que els processats que resideixen a l’exterior puguin efectuar el tràmit per mitjà de procurador o d’acte notarial (com s’ha permès en altres casos), no sembla que pugui ser un altre que el fet que hauria de decidir en última instància el Parlament Europeu sobre la immunitat dels eurodiputats. Si aquest és el motiu, seria una nova manifestació de la impossible autarquia jurídica, més pròpia d’altres èpoques, en què pretén actuar el sistema espanyol: si legalment ha de decidir-ho el Parlament Europeu, que ho decideixi, sigui quina sigui la seva decisió.

Per últim, podria ser una nova manifestació de l’aplicació estratègica del dret que des d’Àgora Judicial hem posat de manifest en altres ocasions amb molta preocupació, com en el cas de la retirada de les euro ordres: els tribunals o l’administració electoral s’han de regir per estrictes criteris de legalitat, amb independència del resultat a què portin en cada cas. No pot, per contra, adaptar les argumentacions (concedint permisos en uns casos i en d’altres no, o permeten la realització d’un tràmit d’una determinada manera en uns casos i en d’altres no) en funció, no de la normativa aplicable, sinó del resultat o la situació a què portarà una decisió o una altra. Aquesta manera d’actuar pot portar-nos a la negació mateixa de l’estat de dret.

Barcelona, 20 de juny de 2019

Desde Ágora Judicial lamentamos y denunciamos la interpretación restrictiva que ha realizado la Sala Penal del Tribunal Supremo sobre el derecho de un testigo a declarar en catalán, conminándole a las “consecuencias legales” si no declaraba en castellano, interpretación que conducía a interpretar que de no cambiar de lengua se entendería que su decisión podría comportar responsabilidades disciplinarias o penales. Evidentemente, el ciudadano en cuestión cambió de lengua manifestando que si quería declarar.

Recordamos que de las normas básicas reguladoras de la lengua cooficial en el proceso se infiere que toda persona que interviene en un procedimiento judicial seguido en Cataluña tiene derecho a utilizar en sus manifestaciones orales o escritas la lengua oficial que elija, según establece el artículo 231.3 de la LOPJ y 142.3 de la LEC; y que además, el Estatut de 2006, le reconoce el derecho a “recibir toda la documentación oficial emitida en Cataluña en la lengua solicitada” o, como más específicamente se establece en el artículo 13 de la Ley 1/1998, de 7 de enero, de Política Lingüística, a “recibir en la lengua oficial solicitada los testimonios de las sentencias y autos resolutorios que les afecten, sin retraso por razón de lengua”.

Asimismo el art. 9.1.b de la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias [BOE 15/09/01,] establece el mandato relativo al compromiso -por parte de España- de «permitir la presentación de documentos … en las lenguas regionales o minoritarias, si fuera necesario recurriendo a … traducciones». Cabe señalar al respecto que el precepto no puede ser interpretado en el sentido de que la parte deba  presentar obligatoriamente los documentos con la correspondiente traducción, no solo porqué en este caso  la norma quedaría privada de sentido atendiendo a su finalidad, sino también porque el criterio de traducción oficial se pone de manifiesto en el previo apartado «ii)», en el que se señala el compromiso de permitir que la «Parte en un litigio que haya de comparecer personalmente ante un Tribunal … se exprese en su lengua regional o minoritaria  sin incurrir por ello en gastos adicionales».  Esta interpretación está refrendada por el art. 33.5 de la LO 6/2006, de 19 de Julio, reformadora del Estatuto de Autonomía de Cataluña; precepto en el que se dispone que los órganos jurisdiccionales de ámbito estatal «deben atender y deben tramitar los escritos presentados en catalán, que tendrán, en todo caso, plena eficacia jurídica». Recordamos que este precepto no fue anulado por la sentencia del TC de 2010.

La referida interpretación puede sentar un terrible precedente para los derechos de los ciudadanos de CCAA con lenguas cooficiales, por tratarse de un retroceso en los derechos proclamados tal como se han venido interpretando en anteriores ocasiones, en la práctica forense.

Así, entendemos que las referencias legales al territorio de la Comunidad Autónoma de lengua cooficial han de extenderse cuando se trata, como es el caso, de un juicio oral en Madrid celebrado en primera instancia y ante un órgano judicial con competencia en todo el Estado.  Y que también han de ser extendidas al testigo que declara, puesto que de otro modo no se permite una declaración fácil, auténtica y espontánea en la lengua propia del ciudadano, al que por mucho que la CE le obligue a conocer el castellano, no se expresará con la misma facilidad, puesto que estará obligado a realizar mentalmente la traducción. En caso contrario se ubica al testigo con lengua propia cooficial distinta al castellano, en una situación peor a la de un testigo extranjero.  Ello supone asimismo una diferencia de trato negativo respecto de las personas que han podido declarar en lengua propia castellana, o que por especial facilidad oratoria han desistido del derecho.

Esta interpretación extensiva y flexible favorable a la expresión en la lengua propia ha sido avalada por resoluciones judiciales anteriores más flexibles y escrupulosas con el derecho de los ciudadanos de lenguas cooficiales (TS Sala Social 31/09; 24-11-2009, admite la lengua cooficial, incluso por escrito, por ejemplo).

No tiene ninguna justificación la rigidez procesal, ni la conminación forzosa al cambio de lengua, ya que sienta un lamentable precedente y provoca un desgaste respecto a la imagen de la objetividad e imparcialidad de la justicia, necesaria para que las personas confíen en la actuación del Alto Tribunal.

Entendemos que el respeto y protección de las lenguas cooficiales también es una labor que vincula a los jueces y tribunales de justicia, al igual que los demás principios establecidos en la Constitución Española (art. 3.3 “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección), y que forma parte esencial también del derecho la tutela judicial efectiva, reconocido en el art. 24 CE, al mismo nivel que todas las demás exigencias escrupulosas del proceso.  

Barcelona, 17 de maig de 2019

La noticia que el PP pretén impulsar una llei per donar suport a la maternitat que podria incloure una mesura que comportaria que les dones “sense papers” que donessin els seus fills en adopció no serien expulsades de manera immediata del país, ens sembla alarmant perquè, cas que fos certa, la proposta conculcaria drets humans fonamentals com la dignitat i la integritat moral, els drets del nen i de protecció de la família reconeguts en tractats internacionals, a l’hora que principis bàsics com la necessària solidaritat entre les persones i els pobles. L’índex de natalitat d’un país no es pot incrementar incentivant les adopcions en base a la misèria, la manca de recursos de tota mena i l’angoixa i la por de les dones que hi acudeixen fugint de situacions deplorables. Per aquestes circumstàncies de vida miserable, per procurar-li una vida millor, la dona pot cedir en adopció el seu fill o filla, el que comporta per la seva part un gran acte d’amor.
En un món globalitzat els països més rics també son responsables de les condicions de vida dels països menys desenvolupats i tenen l’obligació de millorar-les amb ajuts i intervencions internacionals. Procurar solucions a la problemàtica de la migració és un repte que els països han d’afrontar sempre des de la perspectiva de la protecció i respecte als drets humans, la solidaritat i la integració. Aprofitar situacions no desitjables per desesperades per intentar rejovenir la població envellida d’un país, no només conculca drets i principis bàsics, sinó que converteix l’adopció, que sempre hauria de ser un acte d’amor i solidaritat humana, en quelcom de miserable. Donar els fills i les filles en adopció no és un fet que s’hagi de fomentar, com el d’adoptar, sinó que cal evitar-lo, procurant que no es produeixin aquelles situacions i condicions que ho provoquen.
La natalitat s’incentiva facilitant guarderies gratuïtes, remunerant el treball de les dones igual que els dels homes, garantint els drets laborals durant i després de l’embaràs, educant en igualtat i procurant, en definitiva, que la maternitat no comporti una càrrega personal i laboral per a les dones que les faci renunciar o posposar el ser mares. Mesures en aquest sentit és el que demana la societat als polítics, és fàcil saber-ho, el 8 de març es va recordar ben alt i fort! El que cal és voler-ho fer i fer-ho.

Barcelona, 15 de març de 2019

La violència de gènere, que es reflecteix en la persistència de feminicidis, d’assetjament sexual, d’augment de la tracta de dones i les nenes; la precarietat laboral i la bretxa salarial reconeguda del 23%; la manca de solidaritat en la distribució dels treballs de cures; la manca de la dignificació del treball especial de la Llar; la manca de protecció social, quan les pensions que cobren les dones, en molts casos, no permeten satisfer les necessitats més elementals; l’estigmatització que encara pesa en dones lesbianes o trans, i en particular, la marginació de les dones migrades…
El progrés cap a la igualtat i la no-discriminació per raó de gènere requereix polítiques sense complexos, valentes i decidides. Més necessàries ara quan es posen en qüestió, per l’extrema dreta política les lleis de violència de gènere, les quals, sens dubte, constitueixen una conquesta social, ja que la violència és l’exponent més clar de discriminació per raó de sexe, prohibit per l’art. 14 CE.
Després de l’èxit de l’any 2018, aquest 8 de març de 2019 és una nova oportunitat per visibilitzar la protesta, el rebuig i l’exigència als poders públics per tal de que atenguin les pretensions de la meitat de la societat, que exigeix unes inversions prioritàries i una formació d’igualtat en gènere en tots els sectors de la societat, començant per l’escola i, en especial, les autoritats i funcionaris, inclosos els membres de la judicatura i del Ministeri Fiscal, els quals tenen una gran responsabilitat en la tutela judicial efectiva de les víctimes.
Enfortir la veu de les dones i el seu lideratge és necessari i ha de revertir en la defensa dels drets humans més elementals a favor de tota la societat, i això és tasca de tot@s
Des d’Àgora Judicial expressem tot el nostre suport a les mobilitzacions feministes.

Barcelona, 6 de març de 2019