La sentència 38/2018 de l’Audiència Provincial de Navarra, recaiguda en el cas conegut com de “La Manada”, ha provocat múltiples manifestacions d’indignació i rebuig per amplíssims sectors de la societat, que han tingut com a resposta, des d’àmbits judicials i mediàtics, la crida al respecte a les resolucions judicials i a l’acceptació acrítica del nostre sistema de justícia, confiant que el sistema intern de recursos és suficient garantia de preservació del dret.

Àgora Judicial entén que aquestes manifestacions, no només emparades en el dret a la llibertat d’expressió, sinó també en la defensa d’un sistema de justícia que garanteixi el dret fonamental a l’efectiva igualtat entre dones i homes, no són mereixedores de la més mínima desconsideració i menys de rebuig, sota el pretext de suposar que minen la confiança dels ciutadans en el Poder Judicial.

La sentència 38/2018 no ha generat protestes pels seus aspectes formals o altres que poguéssim anomenar de tipus “tècnic”, sinó perquè la valoració que es fa dels fets que es declaren provats, resulta incompatible amb la consideració que actualment és exigible de la llibertat i la dignitat de la dona.

Les circumstàncies que, en el cas, van portar a la víctima al lloc del delicte amb els seus agressors van ser, segons la pròpia sentència, les següents: en la porta d’accés a un edifici que estava oberta, un dels cinc homes amb els quals anava la dona “tiró de ella hacia él, cogiéndole de la otra mano A.J.C.; ambos la apremiaron a entrar en el portal tirando de “la denunciante”, quien de esa guisa entró en el recinto de modo súbito y repentino… llegaron a la puerta ubicada en el interior de portal, situada a la izquierda de los ascensores, de vinilo traslúcido, mediante la que se accede a un rellano, entrando a este espacio, tras subir un tramo de cinco peldaños se accede a otro rellano, girando a la izquierda desde este espacio se accede por tres escalones a un habitáculo de forma irregular y tamaño reducido (unos 3 m²); concretamente se trata de una zona sin salida de 2,73 cm de largo, por 1,02 cm de ancho y 1,63 cm de ancho en la parte más amplia… De este modo fue dirigida por los procesados al habitáculo que se acaba de describir, donde los acusados le rodearon. Al encontrarse en esta situación, en el lugar recóndito y angosto descrito, con una sola salida, rodeada por cinco varones, de edades muy superiores y fuerte complexión, conseguida conforme a lo pretendido y deseado por los procesados y querida por estos, “la denunciante” se sintió impresionada y sin capacidad de reacción. En ese momento notó…”.

Aturem-nos aquí.

Si a partir d’aquest moment la víctima hagués notat que li agafaven la cartera amb els diners, posem per cas, a ningú se li ocorreria qualificar la substracció de furt, per absència d’intimidació, sinó que de ben segur qualsevol entès en dret penal qualificaria la substracció de robatori amb intimidació, com a mínim.

Llavors ¿per què, si a partir d’aquell moment el que els processats van treure a la víctima no va ser la cartera, sinó la roba i li van imposar, perquè la dona no tenia “capacitat de reacció”, els actes sexuals que en la sentència es descriuen, es pot sostenir que en aquesta actuació no va haver-hi intimidació?.

Això és el que no es pot entendre pels qui protesten per la sentència, ni per ningú que defensi l’efectiva igualtat entre homes i dones, superant la secular cosificació patriarcal de les dones.

28 d’abril de 2018