Drets de les persones amb discapacitat

La problemàtica que es genera al voltant de la discapacitat es tan gran que molt sovint les famílies afectades recorren a procediments de modificació de la capacitat per tal de resoldre’ls. En aquests contextos sembla que la “llibertat” de la persona no és tan important per a les dones i els homes amb discapacitat, i per tant pot esser matisada o anul·lada en les persones més dèbils a canvi de cobrir necessitats elementals, o pel bé comú: familiar o social. En aquesta minva de drets sota esquemes proteccionistes, la voluntat de les persones és substituïda, mitjançant resolucions judicials, per la voluntat dels seus tutors. El procediment posa a les parts davant un “impossible”: avaluar la capacitat d’una persona per realitzar qualsevol hipotètic acte jurídic, ara i en el futur, avaluació incerta i altament arriscada en les discapacitats no severes. S’hauria d’aplicar el criteri in dubio pro capacitat, i el fet de no aplicar-lo explica l’altíssim nombre d’incapacitats totals.

Front això, la Convenció de les Persones amb Discapacitat (NU Nova York 2006), subscrita per Espanya, imposa el principi d’autonomia, per contraposició al principi de substitució de la voluntat, topant de ple amb la nostra realitat jurídica, ja que aquella preeminència del principi d’autonomia només es reconeguda per algunes sentencies del TS, com la de 13 de maig de 2015, que estableix que la institució del Codi civil més concordant amb la Convenció es la curatela.